DAVID HUME

DAVID HUME

Hume és un filòsof empirista i escèptic, nascut a Edimburg (Escòcia) el 1711. Interessat per les idees intel·lectuals va decidir dedicar-se a la filosofia. Va estudiar a França, on en aquell moment (època de la Il·lustració) es desenvolupaven les idees més radicals. Hi domina una mentalitat científica i humanista i es vol acabar amb els prejudicis. A més, es creu que, amb l'educació, tots els homes poden millorar i ser més feliços, per tant, es té fe en el progrés de la humanitat. L'empirisme (experiència sensible, no creu en les idees innates, la ment s'amplia a partir de l'experiència) i el racionalisme (si confiem en la raó ens coneixem millor com a humans) s'oposen.

Hume defensa que si no ens arriba el coneixement per mitjà dels sentits no podem arribar al coneixement, degut a les nostres condicions com a humans.

Les seves obres més importants van ser el 'Tractat de la naturalesa humana', de la qual ell mateix en va publicar un resum ('Abstract'), i 'Investigació sobre els principis de la moral', sobre ètica. La seva ètica es coneix com a EMOTIVISME MORAL i es basa en els sentiments que tenim.

"ANTECEDENTS DE L'EMPIRISME DEL S. XVIII: OCCAM, BACON, HOBBES."

-Guillem d'OCCAM és el principal teòric del nominalisme medieval, que criticava la teoria aristotèlica dels universals, afirmant que eren només suposicions que únicament existeixen com a signes lingüístics. "No cal multiplicar els ens sense necessitat", per tant, la substància NO EXISTEIX. Dir que la substància d'home és la humanitat és com dir res.

*Què aporten Occam i els nominalistes a l’empirisme?

1. La crítica dels universals.

2. L'experiència és la base del coneixement.

3. Crítica a l'Aristotelisme (nega l'existència de la substància, s'inicia la crítica a la metafísica).

-Francis BACON és un filòsof i polític anglès del Renaixement. Va escriure el "Novum Organum" (la nova lògica), que es diu així per oposició a l'"Organon" (lògica) d'Aristòtil. Aristòtil deia que el coneixement científic era deductiu. Bacon, en canvi, diu que l'únic mètode de la ciència és la INDUCCIÓ - coneixem no a partir de l'aplicació de lleis generals (per deducció) sinó generalitzant coneixements a partir de casos concrets i la repetició continuada d'experiències (inducció).

La "Teoria dels Ídols" és una altra aportació important que va fer Bacon a la teoria de la ciència. Els ídols són els prejudicis que ens impedeixen pensar per nosaltres mateixos. Considera que hi ha quatre grans ídols, fonts del prejudici intel·lectual:

1. Ídols de la tribu: Acceptar com a veritats les explicacions que s'acosten més als nostres desitjos i passar per alt les explicacions que els contradiuen.

2. Ídols de la caverna: Errors que provenen del caràcter, de l'educació, del costum. "Cadascú porta una caverna dins seu"

3. Ídols de la plaça pública: Errors del llenguatge, que és ambigu, imprecís i sovint condiciona la comprensió de les coses.

4. Ídols del teatre: Plató i Aristòtil. Errors que provenen d'acceptar com a veritables les teories dels antics simplement perquè tenen prestigi, sense analitzar-les un mateix.

*Què aporta Bacon a l'empirisme?

1. La importància de la pràctica: La ciència ha de ser útil i la utilitat és un criteri de veritat. 

2. Teoria de la inducció: Insistència en que l'important x la ciència és el coneixement concret, l'experiència concreta. 

3. La crítica dels prejudicis: La teoria dels Ídols implica que el prejudici impossibilita la ciència.

-Thomas HOBBES (s. XVII) és l'autor de "Leviathan o L'Estat".

Defensa una antropologia pessimista: l'home és per naturalesa dolent i agressiu. "Homo homini lupus" (l'home és un llop per l'home). L'home, egoïsta per naturalesa, només actua justament per mitjà de la por, i per això cal que hi hagi un govern autoritari que utilitzi, si cal, la violència, per tal que els homes siguin justos.

Distingeix dues èpoques en l'evolució de la humanitat:

1) L'Estat de Natura: Estat originari de violència absoluta i de pura agressió. Sobreviuen els més forts ("La guerra de tots contra tots"). 

2) El pacte o contracte: Pot aconseguir la pau i una mica de seguretat. Cal que el poder es concentri en una persona (el monarca absolut).

*Què aporta Hobbes a l'empirisme? 

1. Tot i que els empiristes no estan d'acord amb la seva antropologia pessimista, creuen que tota filosofia moral ha de ser realista. Centralitat dels sentiments a l'hora d'explicar l'aparició de les nocions ètiques. 

2. Teoria del pacte o contracte social. La societat s'ha de fomentar en un acord que elimini la violència constant.

"LA TEORIA DEL CONEIXEMENT DE HUME"

Hume creu que tots els nostres continguts mentals (percepcions) es redueixen a IMPRESSIONS i IDEES.

'Anàlisi de l'enteniment humà':

Impressió: Quan sentim una passió o emoció de qualsevol tipus o tenim les imatges d'objectes interns que ens han transmès els sentits (Abstract). El que veig, sento, ara mateix. Les impressions són fortes.

Idea: Quan reflexionem sobre una passió o un objecte que no es troba present (Abstract). Són records d'impressions. Les idees no poden existir sense les impressions, per tant, són més febles.

-L'enteniment estableix relacions donant lloc a tot el que coneixem. Relaciona les percepcions a través de les LLEIS D'ASSOCIACIÓ (establim de manera habitual associacions entre les nostres percepcions seguint aquestes lleis):

1) Per semblança entre les percepcions (veig un abric [això seria la percepció 1] i recordo que me'n vull comprar un semblant [percepció 2])

2) Per contigüitat en el temps i en l'espai. Les percepcions es donen en un mateix temps i espai (penso en un amic[percepció 1] i recordo quan anàvem junts a classe[percepció 2 // "anar junts" i "l'amic" han passat en un mateix temps en un mateix espai (la classe)])

-L'enteniment també estableix agrupacions d'idees que formen unitats compactes. (Substància - conjunt d'idees a les quals donem un nom únic) A una olor, gust, forma, color, tacte determinats li donem el nom de "poma" (objecte poma, substància "poma").

-L'enteniment també analitza i compara idees, obtenint "relacions d'idees" i "qüestions de fet":

1. Relacions d'idees: Relacions de tipus lògic (matemàtiques). Invariables i sense contrari possible.

2. Qüestions de fet: Permeten desenvolupar les ciències físiques i socials. Variables i amb contrari sempre possible.

*Segons Hume, la realitat queda reduïda a les impressions, la resta són ficcions (poden ser útils per a la vida diària).

1) Crítica del principi de causalitat.

2) Crítica de la idea de substància i del Jo com a identitat personal.

3) Crítica de l'existència de Déu.

1. CRÍTICA DEL PRINCIPI DE CAUSALITAT.

La relació causa-efecte és un principi fonamental en que es basa el coneixement científic. La relació es dona quan es donen aquestes tres circumstàncies:

-Contigüitat en el temps i en l'espai (mateix temps i espai)

-Prioritat temporal (A és primer, B és després)

-Conjunció constant (sempre que es dóna A, es dóna B).

Hume critica que no és demostrable, sempre és una suposició ja que no és res vist pels sentits.

Per exemple: Posem aigua al foc, l'aigua bull, però nosaltres NO REBEM PELS SENTITS el fet que l'aigua bulli pel foc. Veiem aigua, veiem foc, veiem aigua que bull i, com que sempre passa el mateix (costum), SUPOSEM que el foc escalfa l'aigua, però no tenim una EXPERIÈNCIA del fet.

->El costum es fonamenta en la creença de la uniformitat i regularitat de la natura (creiem que la natura es comportarà en un futur igual com ho ha fet fins ara, però això només és una suposició!)

És útil per a la vida diària, però no serveix com a mètode científic, ja que no és suficientment objectiu. Actualment, els resultats en ciència es consideren probables i provisionals i s'accepta que un nou experiment pot canviar els resultats.

Criticant la idea de causa, necessàriament s'ha de desmuntar també la inducció com a mètode científic.  Si no hi ha connexió necessària entre 2 fenòmens, la inducció no té sentit. Aquesta idea humeana va ser recollida per Popper al segle XX: S'afirmava que els cignes eren sempre blancs, fins que es van trobar cignes negres a Austràlia. Si féssim la inducció "tots els cignes són blancs", ens equivocaríem.

2. CRÍTICA DE LA IDEA DE SUSBSTÀNCIA.

La idea de substància, segons Hume, és falsa i producte de la imaginació. Forma part de molts sistemes filosòfics (Aristòtil, filosofia medieval, Descartes, racionalisme). Admeten que, a més de les qualitats materials que percebem de les coses, hi ha un element (SUBSTÀNCIA) que constitueix la cosa, però que no és demostrable amb l'experiència.

La idea de substància, per Hume, no és més que una colecció d'idees unificades per la imaginació sota un terme que ens permet recordar aquesta colecció d'idees simples relacionades per contigüitat i causació.

Ex: Una poma. La ment, rep col·leccions d'impressions: olor, gust, forma, color. Però el concepte de "poma" no ens ve de cap impressió, és una ficció. És útil per entendre'ns, però en realitat no és res. Per a Hume això no és coneixement, ja que no en tenim una experiència directa.

3. CRÍTICA DEL JO COM A IDENTITAT PERSONAL (COM A SUBSTÀNCIA).

Som un conjunt d'elements químics, cèl·lules, àtoms... o hi ha un jo que roman al llarg del temps? El que anomeno "jo" és el mateix quan tinc 5, 20, 50 o 70 anys? Ho anomeno "jo" però correspon a impressions diferents. És una ficció de la imaginació, ja que éssent la idea una copia de la impressió i sent aquesta SEMPRE particular, no hi ha idees no particulars (per tant, no hi ha substància).

4. CRÍTICA DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU.

La filosofia intentava explicar amb la raó l'existència de Déu:

1. ARGUMENTS A PRIORI (abans de l’experiència): Tenim la idea de Déu, l'ésser més perfecte, i com que existir és més perfecte que no existir, Déu ha d'existir. Segons Hume, no tenim una impressió de Déu, i cap argumentació lògica ho pot demostrar.

2. ARGUMENTS A POSTERIORI (després de l’experiència):

Tot té una causa -> Hi ha d'haver una causa primera -> Aquesta causa és Déu. Hume critica el principi de causalitat, així que, per a ell, aquesta argumentació no té fonament.

"ÈTICA DE HUME"

Hume escriu 'Investigació sobre els principis de la moral' (llibre significatiu en la teoria ètica).

TEORIA ÈTICA DE HUME: EMOTIVISME.

Teoria segons la qual les idees ètiques provenen de l'emoció, o sentiment, i no tenen una justificació racional. Per a un emotivista la moral no es basa en la raó, sinó en els sentiments.

Segons Hume, la moralitat d'una acció no depèn de l'objecte sinó del subjecte que la realitza. Les normes fonamentals necessàries per a la vida pràctica no són conclusions provinents d'argumentacions racionals: La raó no és l'origen del bé i mal morals, ni dels deures, ni de les virtuts... El que mou i dirigeix l'humà cap a l'acció són les passions i les emocions.

El que provoca o motiva el sentiment derivat de benevolència i justícia és la utilitat de l'acció per a la col·lectivitat: "Tot el que contribueix a la felicitat de la col·lectivitat mereix la nostra aprovació". És aquest sentiment -l'aprovació o desaprovació- el que fa que vulguem o no una cosa o realitzem o no una acció.

L'acció humana no és el resultat de la lliure elecció, d'una decisió presa per la raó després d'analitzar els pros i els contres, sinó que les emocions són les que mouen a la voluntat.

(Victòria Martínez Rodríguez, febrer 2011)